Snijeg u Edinburgh

UWCiMish toughts

2011-01-03T08:50:00.000-08:00

Photo by Cecilia

Beginning of September. Incredible day when 5 Mostarians manage to meet over dinner in Edinburgh. Georg, Ruth, Yan Kei, Tessa and I. Hopefully we can repeat this down in Devon, in Ruth's place, this Easter.

Sounds good?

Sounds good!

Photoing

2011-01-03T08:33:00.000-08:00

Nova idea per a mantindre-vos al dia dels meus menesters. Convertir el blog en un fotolog (com: www.fotolog.com/adonat)! I si els texts no són massa llargs, vindran amb els dos idiomes també (que el castellà es pareix prou al català, i si no els traductors no fan el paper massa malament).

New idea to keep you updated about my doings. To turn this blog into a fotolog (like: www.fotolog.com/adonat)! And if the writing is not too long, it'll also come in both languages (cause Spanish is quite similar to Catalan, and if not, web translators are not too bad)

Fent un calmant a casa, a principis de septembre. Vaig fer un sopar "espanyol" amb pa amb tomaca, truita de pataca, allioli, pernil salat, gazpacho, rosquilletes, fuet... i vaig fer un calmant pa acabar. Però com allà són tan paranoics amb el tema de la seguretat, la alarma de fums de la cuina salta a la mínima mínima. Aixina que em va tocar estar al costat de la finestra oberta. Però ei! Se nota que una s'ha tragat vetllades i vetllades de pares fent calmants.

Seedthoughts

2010-11-11T01:46:00.000-08:00

http://get-growing.blogspot.com/

Trying to party

2010-09-24T18:02:00.000-07:00

I feel like I never became 20 and I actually got stuck into that teen-age.
Today, after an amazing walk and morning conversation, I thought that my problem was solved. I thought I had discovered what it was, and therefore how to solve it.

My problem, my morning thoughts told me, is that I don't have enough fun. Fun for fun's sake, not as a derivative of any activist or making-the-world-a-better-place oriented action. They are fun and rewarding, I will never deny so, but they are not enough. Not enough if one wants to avoid burnout and a general dissatisfaction with the fact that things aren't going that much better in general terms.

So I thought: that's it, I just need to party more! I need to cut down on commitments and to-do's so that I don't feel the need to avoid partying, so to sleep more, so to have more time and energy for everything.
I felt like maybe I was missing that sort of university life everybody seems to have.

I'm even afraid of being drunk. Afraid of losing myself, of feeling ill, of not being able to make the most of my thoughts and emotions.
And the problem is that... that's fine! And yet I still try to dress up, and paint my face, and all of that, so that I somehow fit in the idea of normality circulating around. Maybe so that I forget the need of constant challenge of the status quo. That tiring yet necessary action.

I came back home, I looked into the mirror. And even though I saw a beautiful face enhanced by the skills of dark eye lines, I can't help but feel like a puppet whose show was way too poor, not even the most simple disguise can make me fit.

I know it's all exaggerated by the power of tears and hormones,
and by not having anybody to hug

I know it all doesn't make sense once I truly rationally think about it

I know it's bullshit coming out of a possible lack of self-confidence

but whatever it is,
it still hurts, it still makes me feel vulnerable.
And if I am writing such a personal statement in such a public space, it might be cause I'm ...
i'm just Neus, doesn't that explain it enough?

Long time no see... again!

2010-08-11T14:50:00.000-07:00

Some say that those that keep a diary (similarly, a blog) are those who do not have interesting lives. Hence, why would they be spending their time in front of a computer when there are so many other things to be doing?

I have felt a bit like that lately, so many things going on.

Yet, this blog has kept popping into my head. I bet my mind didn't want to lose its last stimulus to (creative) writing.
Andrew said that you sometimes don't even know what you're actually thinking until you write it down.

I am also back because, even though I have started sending out Neus' Chronicles every sunday, they are in Catalan, and I want my English-speaking people to be able to know what is lately going through my head.

I feel clumsy in my writing. It's rusty.
My language anxiety does not help it.
Maybe I can start sorting it out!

Les Cròniques de Neus

2010-06-19T02:59:00.001-07:00

Estava escribint açò en el post d'abans, però crec que es mereixia la seua entrada per separat.

Una idea que vaig tindre l'altre dia va ser de fer "Les cròniques de Neus". On, aquells que tingueu interés en saber què tal és el meu dia a dia, rebreu un correu cada diumenge. De vegades llarg, de vegades curt; de vegades només contant coses d'algun dia, de vegades parlant de cada dia de la setmana.
No ho havia fet mai, perquè sempre m'havia basat molt en el blog, i una mena de diari sobre tot el que faig i pense no és quelcom que em pareix adequat per estar penjat a la web, a l'abast que qualsevol persona.
Aixina que, si us interessen les cròniques de Neus, feu-m'ho saber i vos afegiré a la llista!

A mitan camí - una entrada de diari públic

2010-06-19T02:56:00.000-07:00

Torne a saludar després de setmanes i setmanes sense escriure.
Evan diu que és bona senyal el no escriure, diu que vol dir que la meua vida real està plena d'aventures.

Tanmateix, jo trobe que aquestes aventures es fan molt més meravelloses compartint-les. I, doncs, mamprenc el bloc de nou, per seguir compartint visions, experiències i pensaments amb tots aquells que, per alguna raó o una altra, no puc fer-ho amb la companyia d'un cafenet o e-mails a sovint.

Aquesta entrada serà una mica caòtica, no tindrà cap fil concret, ni cap tema de criticisme. Depenent de la vostra definició d'entrada als blocs, pot ser considereu que açò és més bé una entrada d'un diari fet públic, més que d'un bloc com cal.

Es per això que advertisc que aquesta entrada no us serà de cap interés a no ser que el que vulgau saber, precisament, siga el que em passa pel cap i com em senc.

Bé doncs, feta l'advertència, em dispose a començar!

Ara mateixa estic a Barcelona, a casa de Teresa Sellés (i la Gonza, Neus Agost i Giulietta). Aquesta tarda arriba Evan (la meua parella, per qui no tinguera notícies recents) en bus des de Madrid, i demà matí agafem un autobús de unes 24h cap a Londres.
Molta gent s'ha sorprés al sentir que a Espanya tornava només 3 setmanes justetes, que tot l'estiu el passaré per Edinburgh i voltants. I la veritat és que jo tampoc no m'ho acabe de creure, tot i que ha sigut una decisió sobre la que hi he pensat molt.

Com sempre, en tinc i no en tinc ganes, d'anar-me'n. Cada dia que passa estic més segura que Edinburgh és la ciutat correcta, que estic a un dels millors llocs on hagués pogut anar a parar, que estic aprenent cantitats immesurables... Però tot això no pot evitar que, cada vegada que torne a casa, el meu cor solte un gemec: "ai..".
Sóc com un arbre d'arrels fàcils i ràpides. Allà on vaig em sé moure, trobar el que m'agrada, involucrar-me fins el cansament més extrem. Aixina que imagineu si tornara a casa per un període llarg, allà d'on sóc natural, a la terra amb les propietats físiques i químiques més adients per a la meua espècie d'arbre... m'arrelaria tan a fons que no seria capaç de moure'm mai més.
Aquesta és la sensació que tinc. I per això em perdonareu, estimats amics, que seguisca uns anys més voltant pel món, altrament pot ser ja mai ho podré fer.

Canviant de tema, a Barcelona vaig vindre dijous, i vaig vindre amb la intenció d'anar a unes jornades d'okupació europea. Vaig anar només al debat de dijous de tarde, sobre la negociació amb les institucions. Va ser molt molt molt interessant, i no comentaré massa perquè és un assumpte que es mereix una entrada pròpia. Tanmateix, no hi he seguit anant perquè em va agarrar un asma horrible per la nit, i faig la suposició que fou el local...

[Llàgrima] Sí, que jo sóc de les que s'emocionen molt, i de seguida. Llegint Público, he vist que José Saramago morí ahir. Per a qui no hage llegit molt d'ell i li pique la curiositat, ací teniu un blog que he trobat amb algunes entrevistes, extractes de novel·les o relats, i articles d'opinió: http://saramago.blogspot.com/

Aquests dies que he passat a Castelló han estat molt bons. No he pogut vore a tothom que m'hagués agradat, però tampoc em puc queixar; perquè no sé com ho faig, que sempre me les apanye per a vindre a les èpoques on la gent està estressada per exàmens i treballs.

Vaig tindre una conversa interessant amb Maria Marin sobre el facebook, mantindre el contacte, i les amistats del dia a dia. Per als que no ho sapiau, me n'he anat del facebook; aquesta ha sigut una decisió tant personal com de crítica.
Amb sort, també voldrà dir que em passaré pel blog (i pot ser fotolog) més a sovint.

Au cacau
ací ho deixe de moment!

Emotional Guide to Edinburgh

2010-05-07T12:06:00.000-07:00

Brief and first description (will get improved!):

The emotional guide to Edinburgh is a project envisaged by Cornelia, and started by her and Neus on a cloudy day in the grass of the Meadows.
Our aims are to create an alternative guide to this wonderful city, beyond any typical touristic approach.
We will do this by trying to get memories, emotions, secrets, feelings... that people have about the city.
We hope to gather these from people from all ages, all sexes and genders, all nationalities and ethnicities, all kinds of everything!!
Positive and negative, wonderful and nasty, magic and mundane... because life is complex and so are our experiences of our "home" or "passing-by place".

And what do we want to do with all these collection of stories?
Two things!
1.Put it up free and accessible for everybody in internet, somehow (we'll figure it out later on).
2.Publish a zine/book (depending on the amount of material we collect) with a collage of everything!

HOW TO PARTICIPATE?

-If you want to give us your memories, feelings, emotions, secrets... either e-mail it to emotionalguidetoedinburgh@gmail.com or leave it a dropbox that will soon be available in The Forest Café (3 Bristo Place).
It'll be lovely if you could give clear addresses and directions of the place to be able to reference it in a map, if a specific place is related to your memory (either a tree in the meadows, somebody's house roof, a monument or a bin).
DEADLINE: 30th of June.

-If you want to get more involved in the project and help us collect memories, testimonies, lay it out it all in the zine/book... then don't hesitate to contact us at the e-mail already provided! (otherwise you can probably find us hanging around in the Forest).

FURTHER INFORMATION
We will post our progress, any meetings, or workshops... in our blog www.emotionalguidetoedinburgh.blogspot.com
So keep an eye on it!

AND SPREAD THE WOOOOORD!!!

=)

Everyday is election day

2010-05-03T03:19:00.001-07:00

I tried to embed it, but it just does not want to work.
Have a look, great poetry: http://www.youtube.com/watch?v=X92f7H1vrJU

by http://adaisythroughconcrete.blogspot.com

Pensaments blancs

2010-04-19T10:35:00.000-07:00

M'he emocionat.

I la mar ha aconseguit trencar les barreres físiques i ficar-se dins els meus ulls sense que me n'adonara.

M'he emocionat perquè, asseguda davant la mar, amb el so de l'espuma besant les roques, m'he sentit plena de gent.

Voldria compartir una abraçada i una conversa amb tota la gent que m'estime i que està repartida arreu del món. I no m'entristeix el no poder fer-ho. Seria una bogeria posar-se trista per quelcom que, de fet, sí que pots fer.

Ni un veloç repàs mental de totes aquelles persones que m'agradaria tenir a la vora és suficient per abastir ni una decena part d'aquestes.

I això em recomforta.

Sent la màgia vibrar allà on el cel i la mar fan l'amor per donar vida a aquell qui dibuixa esperances millor que ningú: l'horitzó.

Mire enllà, i a través de dolces llàgrimes, veig somriure tots aquells qui m'estime.

De sobte, estar sola no significa res si sé que ma mare li somriu a la vida, que ma germana segueix lluitant amb valentia, que Lidon fa molt feliç a mon pare, que la gent a Mostar aprofita els últims dies, que Evan es menja el món com si fos un gelat, que Yuval està content a l'exèrcit, que Ruth Mari Emma Veronica Candela Georg Nico ForestVolunteers i tota la resta segueixen escampant màgia pel món amb la seua simple presència, que els amics de Castelló estan contents, que Lale està pagada de la meua bufanda, que Alberto segueix amb el cul tan inquiet com sempre, que el iaio Vitorino, si pot somriure, segur que ho està fent, que la meua germana major... és feliç - de ser i de no ser - d'haver permés que una persona tan meravellosa com jo puga existir a la faç de la terra.

Seria una bona metàfora per a explicar perquè el meu cor és tan gran i treballa at an unsustainable efficiency rate.

This is the power of NOW.

The joy of existing. The love for other people's lives. The peace of knowing that dying know would not make me regret a single thing.

Un somriure, i cap a l'hotel a skypear.

I'm yours

2010-04-18T00:09:00.000-07:00

I was thinking about which language to write this post in. Catalan or English? Sometimes I feel like a traitor, when such spontaneous expressions/thoughts like "fuck, I'm cold!" or "right, now I'll..." come up in English.

But, eventually, more than a language-identity crisis, the choice over language for the blog responds more to another question: who am I writing for? For I am obviously writing for people to read me, otherwise I would just keep it in my diary.

And then, over the hotel's radio channel, there was the answer: Jason Mraz's song I'm yours.

The beginning of the tune always puts me in a better mood. Nevertheless, today it managed to make me cry.

I am stuck in this Croatian hotel until Thursday.

Stuck because, even though the wheather is now as amazing as the food, I really want to get back to Edinburgh.

I cannot say that I feel lonely, I have e-mails, facebook and skype; plus, I meet quite often some women (from Liverpool, Sheffield, and nearby Edinburgh) who are a great fun.

But I need my people. I need somebody to give me a long and deep hug.

To find myself among the fabulous P&Pers, to have breakfast with Candela and tea with Georg, to feel the Forest Café through my five senses again and to look after the Old Hat Books in an always-full-of-surprises shift, to enjoy the Meadows grass, to see the city passing by my bike's wheels, to help out Food not Bombs beyond stupid e-mails from this hotel...

It is not too bad though. Because with the extra help of The Power of NOW, I am even happier with life as it comes. I would be insane to deny how nice it is in this hotel, with the beach nearby, the weather getting better and better, and the food being great (all of which makes it difficoult to get down to writing the essay due this friday...).

But, as I said, my heart is longing for its beloved ones. And I'm wondering how much longer will the soothing sound of the sea manage to calm it down.

Even though the waves remind you that time is passing just as they do, the infinity of the ocean makes Thursday look extremely far in the horizon.

So this is why the song gave me the answer. Why I was so happy to leave Mostar after visit present memories.

Edinburgh, I'm yours.

Smile! ... or your day might fade away

2010-04-04T12:46:00.000-07:00

I'm feeling all funny.

As a sentence came up in the Loesje workshop: "Do many homes make you homeless?"

If in Winter I would not have been surprised to see myself coming back to study in Valencia while living in my hometown; right now I cannot wait to get back to Edinburgh, not having many troubles with the thought that I might not go home for the summer break. All of this alongside the building up plan to have a sabbatical year in Bosnia i Herzegovina.

It seems as if I always wanted to be somewhere else.

"Travelling is your way home" or "Travel to find your home" (both also born in the Loesje workshop). Two very similar sentences and yet so different.

Maybe home is everywhere, if home is where your heart is. For my heart is broken into pieces which I have not yet finished exchanging. Like the old man in the story I always tell.

Being "home" is relaxing, yet it can be scary as well. It reminds you of what could have been and is not. It throws on your face your lack of attention, just as it rewards you with those invisible bonds that sometimes, only sometimes, seem to hold even after the longest silences. It comforts you with the always same street but unbalances you with those ever changing small details that you have no control nor experience over. Everything is as equal as it is different.

Today we came to Herbers, my (father's) village. I should remember more often the good that fresh air and nature does to me.

Lunch was over and my dad and I took two sofas to the terrace, and I started my almost-naked sunbathing session (one has to take the most out of this powerful sun before going back to Edinburgh) while reading the newspaper.

The day has had nothing special apart from easy conversations alongside nice walks. Which is sometimes all you need. Plus a few photos and songs in a small flowered field.

I left the only bar in the village early (1.20am), too tired and unsociable enough to not want to make any effort to chat with people I barely know, or whom I stopped knowing. On my doorstep I stopped to look at the sky, wondered if I should not have gone for a walk to see the stars.

But you see, watching stars is of no beauty if you do not have, by your side, somebody to share stories and warmth with.

And here I am, blaming the coffee I had at 11pm, which will probably keep me awake for a while, chatting with myself.

I want to spend some more time home, I want to be in Mostar in an hour and, yet, I also want to be in Edinburgh as soon as possible. How impossible.

I think the happiest day in my life would be the one I could gather all my beloved ones in a big laughing-picnic.

But a hectic world, climate change and peak oil seem to put some barriers for my perfect moment of happiness.

Not that I mind much, I have always been prompt to believe that happiness comes from those small smiles drawn into people's faces, those unnoticed wonders that suddenly become magically visible for the trained eye.

As one of the beautiful postcards Vera gave me:

Jeder Tag trägt tausend Möglichkeiten

Der Freude, der Hoffnung

Und eines kleinen Glüks in sich:

Ganz still und unbemerkt,

Inmitten dieser lauten welt,

Können die herrlichsten

Wunder geschehen.

Es sind jene kleinen Ereignisse,

Die das Leben hell und schön machen,

Jene kostbaren Augenblicke,

Von denen nur das Herz weiss.

Every day offers a thousand opportunities

Of joy, of hope

And of small fortune within it:

Silently and unnoticed,

In the middle of this loud world,

The most amazing wonder can occur.

They are these small things,

That make life bright and beautiful,

Those valuable moments

That only your heart knows of.

I think I am mistaken. Community Education is not my career; nor are they, as I have lately been wondering, Library Management or Literature. It is not being a clown either.

I am probably training in being one of those little fairies who whisper smiles in your ear, mess with your words and hands till you discover that hidden creativity you always thought as lost, and who, recklessly as magic creatures are, would not mind destroying themselves in the attempt of bringing happiness to the world.

Little boys and girls:

SMILE!

Or your (to)day will fade away.

Suissane

2010-03-08T13:32:00.000-08:00

This is a story (originally in Catalan http://neusumostaru.blogspot.com/2008/02/una-flor.html) I wrote in Mostar two years ago.

A flower.

Or maybe it wasn't even a flower, but it was something beautiful.

Its name was Suissane.

Suissane dreamed among butterflies. She did not care whether it was cold or hot, because the only thing that mattered was the sparkling sun.

Even though it might not make sense, she liked clouds as well. Suissane was one of those who think positively, those who loved them because, even though they hided her beloved sun, they gave her water. And with water, my friends, Suissane was growing up.

Growing and growing up! Up there with the wind, filling the sky with smiles.

But Suissane, like all flowers, or like all those things as beautiful as flowers, was a bit coquettish. More than liked it, sometimes she even needed the passer-byes to tell her how beautiful she was. And when this would not happen, she would get really really sad and start crying. And she would also grow up, of course, with this salty water, but by being salty, it was sometimes slightly bitter.

Then Suissane would think nobody loved her, because nobody said to her the beautiful things she expected to hear. What Suissane did not know, is that people were afraid. People were afraid of saying their thoughts to her.

Of not saying enough, or of saying it in a way that would not be good enough for her. Sometimes what would happen is that walkers so assumed she was beautiful that they thought it was not necessary to say anything to her at all... how would they dare say anything to a flower! A flower so beautiful that for sure she was tired of hearing so many flattery words.

But what people sometimes forget is that, quite often, those who seem more solid and stable, are the ones who are in most need for something to cling to.

Image: internet

"Ja vorem..."

2010-03-02T02:07:00.000-08:00

Em va dir un pardalet anit.

Recordant-me, per això, que no calen veritats absolutes. La claredat no és el premi de cap cursa, més que res perquè atavalar-se acostuma a portar més confusió que altra cosa.

Tenim tots massa pressa. Perdoneu, que no hi ha que generalitzar: tinc massa pressa. Per a tot. I, com em va dir aquell home indi tan savi, que es va seure vora meu a un viatge d'autobús: "encara et queden 60 anys!"

Citaré algú més, Sion, un company: "no t'estresses avuí per quelcom que pots fer demà".

A més, és en la incertesa que hi naveguem; i són els dubtes, tant com les claredats, que menegen la brisa i fan moure les veles.

Les bruíxoles i els mapes et serveixen de guia, però només si saps on anar. Tot i que l'últim no sempre és necessari. Quan millor que a la joventut per gaudir de la innecessària arribada a cap lloc en concret? Que no serveix de res arribar a Itaca sinò aprenem i creixem amb el camí.

A la fi, l'única cosa que em cal saber de ben cert és que, com qualsevol altra persona, sóc meravellosa.

I hui vaig a recordar-li al món que sóc ben bonica.

Photo: Tessa i jo amb carlotes orgàniques. By: Veronica Lopes Da Silva

Identity denial?

2010-02-27T08:47:00.000-08:00

Wondering through notes, the words from my room wall in Mostar payed me a visit:

I'm from a sin curve

Where both demand and supply side policies

Do not work

Cannot work

Supplying love and smiles

Demanding love and smiles

I'm from a market failure

Due to lack of protectionism

I'm from a place where big things do not exist

I'm from a place where identities cannot persist

I'm from a place with walls made out of glass

I'm from a place where dreams will always crash.

[Some time in spring 2009]

Photo: the flower in my window had suicidal tendencies

A star from the sky

2010-02-24T07:07:00.000-08:00

Yesterday, walking home, I went up the sky to get a star.

I stole it, I cut the string that was holding it to get the light for myself, thinking I had not enough.

Yet (or maybe because of that) today has been crap. Crying my tears out, feeling like a breadcrumb that is not even big enough for an ant to bother with it.

Luckily, in Catalan we can differentiate from "ser" and "estar", and I am certain about the temporary character of my tears.

Tessa randomly appears, as a gift from heaven, and hugs me bringing back the warmth from Mostar; my catalan thoughts connecting me home and my feet grounding me to Edinburgh's earth.

And, as it always tends to happen, genuine smiles turn the world upside down.

A little active innocence running around the room gets my star. Back and forth. Drops it, puts it into a hat, takes it there, brings it here... and without thinking I hear myself saying:

"Agafa-la! Que és per tu! La lluna me la va donar anit per a que hi pogueres jugar! És bonica, eh?"* But the child does not listen anymore, she is messing around with all the flyers, in the Chaplaincy corner next to the microwave.

I do not know where the star is anymore. But I learned to not be worried, to trust whatever happens. Let it be...

Anyway, some starts, even though born in the sky, wish to crash themselves into peaces, so the stardust can stick to everybody's shoes

and light up their path.

*"Take it! It's for you! The moon gave it to me yesterday so you could play with it. It's beautiful, ha?"

Ilustrations from: http://www.loretopinedo.com/

L'home semàfor. Conte 1.

2010-02-23T17:26:00.000-08:00

Dius adéu i el cor s'enfonsa.

Un sentiment familiar.

Dius adéu quan voldries dir quelcom oposat.

I és que així hem crescut, rere les pors de dir el que realment pensem (si és que mai sabem el que realment pensem) i sense admetre que, com diu "La Fuga":

"voy buscando en la basura, unos labios que me digan, esta noche quédate"

Així que, tornant a casa, amb el vent resecant el que haguessin pogut ser llàgrimes, m'he adonat quin seria el primer conte sobre l'home semàfor.

L'home semàfor esperava.

No és extrany? No és tant obvi que és ell qui fa esperar a la gent?

Bé, doncs resulta que l'home semàfor sí que esperava.

Les tres llums engegades al mateix temps, una explosió de colors i energia.

No és que ell li volgués dir a la gent què fer. "Para, dubta, segueix" "Roig, groc, verd"

No.

Tanmateix tenia tantes ganes d'enlluernar les vides de la gent, que a sovint ningú no s'hi podia asseure al davant. Massa llum, massa energia.

L'home semàfor esperava i s'entristia, pensava que ningú no el volia. Tossut com ell mateix en donar-li llums a aquells qui estaven en la foscor, s'oblidava d'apagar-se ell mateix, de vegada en quan, per a que altres el plenaren de llum i energia.

Poc després començà un cercle infinit. On ell mai tingué l'energia necessària per donar-li a la gent tot el que li feia falta, i la gent sempre tingué por d'agafar temps a la vida d'una persona tan important.

Ell esperà i esperà a que l'altra persona menejara la seua peça.

No és només que no hi havia una altra persona; és que les peces del joc s'havien anat perdent pel desús que neix del voler jugar un joc perfecte.

Sometimes you sort of forget...

2010-02-21T12:33:00.000-08:00

And then you randomly travel through old photos, just because anything is better than trying to sort an essay that makes little sense...

and you find those moments, right there in your screen

your heart bits a bit faster

fuck

you had forgotten that

damn

You wish you were in that street

Wish you could look through that window again

Wish that coffee could meet your tongue once more...

shite

It was long since you remembered that 'Happy "bomb" day'. How funny.

And even though those nasty words (fuck, damn, shite and all that) come out of your mouth, you are no less than extremely nostalgic... and happy.

Yes,

because who would you be if it wasn't for every and each of those seconds that you spent there?

Sure, still Neus.

But a bit less Rodeta, you might say.

I would not say you learn how to appreciate things, people and places when you leave them;

it's rather that when you do

you can see, with the new outsider perspective, how incredibly huge that love actually was.

My love for Mostar, the school and its people would be overwhelming even for the whole Earth to handle

yet it fits in the slow motion tear that rejoices in the jorney through my skin.

When life is nice, you even feel like working

2010-02-20T04:36:00.000-08:00

But then all these to-do things, events, campaigns, letters, volunteering, knitting...

get in the way between the essay and you.

I won't deny it, it's not like I mind THAT much.

Living a sunny life brushes away many pains and fears.

And it's not like the sun is to be wasted away when it decides to finally give us a warm hug.

Can I get my bare pass and keep on with my life, please?

2010-02-19T08:58:00.000-08:00

I am suddenly anxious.

It seems that my words do not make sense at all.

Surely there are more interesting learning experiences out there that writing an essay for which I do not have any clarity of purpose.

The same all over again. I start very excited, thinking I am going to kick their asses with at least an 80%! I am going to work so hard, yes! [… then time passes…] I end up thinking: What a piece of crap, why do I need to spend time of this? Let's try to get it done quickly with a bare pass…

Consumption is such an interesting thing to consider, but one needs to acknowledge that there is not enough time to read propperly about it all, nor enough space in 1500 words to write about it.

Plus, singing at the Femmstruation week events was both joyful and discouraging.

Somebody get me back home, please.

There were you can smell real oranges, where the sun greets you almost every day, where the stars are not shy amongst the clouds and the salty sea, through your window, does not understand what "evening" means. There where streets are not merely ways to get from A to B, where partying is called "festa" (and it really means so!) and it manages to take my granny atittudes away as if even the thought of them seemed surreal.

La responsable irresponsable

2010-02-15T05:51:00.000-08:00

Ho he tornat a fer, allargar el moment de la decisió per a que acabe sent massa tard i pensar: bue, ara ja faré tard a la classe, no val la pena...

Aquestes coses que vols però saps que no deuries fer. Aquest constant tira i afluixa entre el deure i el lleure. I deixaré, a sabentes, aquests dos termes sense definir.

Estic trobant, últimament, una alliberadora sensació en la irresponsabilitat i el donar-se compte de que amb ella, el món tampoc no s'acaba.

La vida pot ser un joc, i em ve al cap la macabra frase: "De totes formes, no n'eixiràs viu"

La importància de les coses és relativa, com quasi tot.

El problema és quan aquestes decisions irresponsables no es prenen amb tota conseqüència, és a dir, sense cap remordiment. Que no vaig a classe? Doncs no hi vaig! Però ahí s'ha de quedar la cosa, que no serveix no fer les coses per a acabar patint per no haver-les fet.

Ai, encara em fa falta madurar.

El que em passa és que tinc ganes de treballar. De guanyar-me la vida i sentir-me útil més enllà de l'activisme que els estudis i la vida personal em permet. De deixar-me de tant de readings, que ni tan sols faig tant a sovint com deuria, per contribuir pràcticament al món, passar a ser una mà d'obra no estandaritzada i disposta a seguir revolucionant pensaments i somriures.

Que sí, que tot i els núvols, diuen que fa sol.

Prfsaythuickbaneh!

2010-02-13T06:17:00.000-08:00

Ho enteneu? Jo tampoc.

Vos deuré de paréixer repetitiva, però em reiteraré en dir que a Edinburgh meua vida gira a una velocitat quasi surreal.

Per alguna cosa serà que em diuen Rodeta, li done massa voltes al món... i a les coses.

Massa voltes, massa coses... que no tinc temps ni per a explicar(-me)-les.

Pot ser reactive el fotolog més que el blog, em permet mostrar-vos un poc de la meua vida sense preocupar-me massa per la qualitat del que escric.

Mengem-se el foc

2010-02-09T05:25:00.000-08:00

perquè tenim l'ànima en flames per encendre i menejar a la gent.

Xe, que guapa estàs!

2010-01-08T06:40:00.000-08:00

O que templà, o que contenta que se'm veu.

Molts, per no dir tots, m'ho diuen.

És que sóc feliç, els hi dic. Edinburgh em va de meravella, una ciutat preciosa amb gent meravellosa i una carrera que, si bé aquest semestre no m'ha satisfet massa acadèmicament, té tots els números per posar-se "quite interesting" el semestre que ara comença.

I no dic cap mentida, Edinburgh m'està suposant una experiència increïble on estic aprenent molt. On les venes se m'unflen encara més per lluitar pel canvi social que molts només esperen com un tren de rodalies que es pot agafar en qualsevol moment i sense massa planificació prèvia.

Però el que no sap tota aquesta gent és que jo, ara mateix, donaria gràcies als sistemes informàtics si la meua matrícula estigués a les dades de la Universitat de València enlloc de la d'Edinburgh.

Miquel em deia ahir que tant de bo el hockey no fos una de les seues prioritats, perquè aixina podria anar-se'n sense massa problemes a seguir veient món. Jo em vaig posar a pensar en les meues prioritats, i en si aquestes em nugaven a quelcom concret.

Les meues prioritats són fer feliç a la gent i que el món menege el cul; i si bé em direu que aleshores estic caminant per la senda idònia, la veritat és que ara només tinc ganes de tornar; més ben dit: de quedar-me.

Que a mi se'm fa un somriure d'orella a orella quan pense en "The forest café", "People&Planet", malabars, i totes les altres coses en les que estic ficada.

Però si alguna cosa he d'admetre, és que a cada cosa interesant que descobrisc o que organitzem, un dels meus primers pensaments ve a ser: ui, açò estaria bé fer-ho al Casal Popular, o a Herbers a festes, o que a la uni montaren un grup aixina, o a l'Aplec, o anganxar uns quants amics i fer-ho pel carrer...

És com si m'estaguera preparant per tornar i fer mil coses per justificar la meua absència.

De vegades fa falta anar-se'n una bona temporada per saber que pot ser el millor caliu és aquell on tot va començar.

Pot ser és només el fred d'allà. Pot ser és per tindre la sensació de no haver estat amb els amics, ni la família ni amb mi mateixa tot el que em calia.

Pot ser és només una reflexió nascuda del sentir-se forània a tot arreu. Pot ser sentir-se de massa llocs a la vegada.

Pot ser són tantes coses, tantes opcions possibles i impossibles.

Però el que és cert, com deia al fotolog ahir, és que sóc feliç,

"Però no d'aquelles felicitats que depenen de les circumstàncies...

...d'aquelles que neixen de tu, com un brot salvatge de ganes de viure amb tranquil·litat, sense presses, saven que la vida és quelcom meravellós."

Aixina que no us preocupeu, que pare per on pare, seguiré sent un somriure constant sense vergonya ni por a les llàgrimes.

Una altra gran caiguda

2009-12-19T08:04:00.000-08:00

Sempre parle d'esperança, però internament em pareix saber que pot ser l'escepticisme és la gran recepta final.
Copenaghen. De nou.
Igual que al G8 del 2007, quan aquell video (http://www.youtube.com/watch?v=ROUSeH29s58) em va posar els pels de gallina; i organitzar i participar amb el cap ben alt a la manifestació de Castelló.
Res va canviar.
Pareix que res ha canviat ara en Copenaghen tampoc.

La gent no es dóna compte que el món no pot esperar. És ara o ara.
I sé que un discurs tan blanc i negre no ajudarà a canviar aquells qui no cuiden el planeta; però de vegades una només té ganes d'enfonsar-se al pou de les frustracions i dir:
-Per favor, que algú em salve a mi també.

"La ciudad de Copenhagen es, esta noche, una escena de crimen. Con hombres y mujeres culpables escapando hacia el aeropuerto. No hay objetivos para cortar emisiones de carbono, ni un acuerdo en un tratado legal y unitario. Parece que hay pocos políticos capaces de ver más allá de su propio interés y todavía menos que se preocupen por las millones de personas que se enfrentan a la amenaza del cambio climático."

Greenpeace.

Com vaig vore en una pancarta de Oxfam en la manifestació de Glasgow:

N'hi ha gent que no necessita informar-se sobre els efectes del canvi climàtic, els coneixen de primera mà.

Una de les coses que més vergonya fa és que, a sobres, els països rics intenten dir que els pobres són els que estan frenan les negociacions. Perfavor, som nosaltres els que hem creat tot aquest merder.

Però seguirem sent positius, altrament encara es perd molt més. Aquí us deixo un gran còmic informatiu (tot i que en anglès).

I recordar, de nou, que

Ens hem tornat a caure,
però ens seguriem alçant.

Anecdotario - Saga 1

2009-12-12T02:39:00.000-08:00

Ayer por la mañana yendo hacia la biblioteca.

Candela: Él estaba mucho into deportes (spanglish)
Neus: A ver, again? (spanglish)

Ayer por la noche:

Candela: Mi cuerpo reyecta los pirsings. (spanglish)
Neus: me han dado un caramelo los perros esos que abrazan.
Candela: son como patatas... pero en plátano!
Candela: tio, tu risa es como de... te voy a mataaaarr!!
Neus: Aún se me ven los ojos??!
Candela: hay que hacer el bien. --> Neus: te ha faltado una "o"! --> Candela: sí, bieno, no te jode?
Candela: Pananas: patatas fritas de plátano.
Candela: parece un estatamento (spanglish)

Foto: ingenuas... y nos pensábamos que el 6 de septiembre hacía frío...

Mi cabeza ya se fue de vacaciones

2009-12-11T04:20:00.000-08:00

Y con eso lo digo prácticamente todo.

Llegamos antes de las 9.30 a la biblioteca, son casi las 12.30 y lo único que he hecho ha sido perderme en el borrador del ensayo que hice hace una semana, y que tengo que entregar este martes.

Pero he re.aprendido algo.

Caminando el laberinto me he dado cuenta de que apresuro la vida, le doy apuros para intentar alcanzar exquisitos estándares de eficiencia. Sé que la vida son tres días, pero a menudo olvidamos que eso implica 259200 segundos. Y eso son muchos segundos!

Como si fuera una carrera, intento llegar a la meta con un gran diploma de hiperactividad, como para decir: mira! Todo lo que hice! Cuanto, eh?

Y no es que mi vida esté caracterizada por estrés y angustia de no poder con todo, de hecho mi vida está alcanzando el útopico adjetivo de la perfección; pero yo creo que se debe a que soy feliz con poco, cada vez con menos.

Doneu-me solet i afecte,

una cançó i món perfecte

d'eixos ben plens de tarats

nassos rojos i forats negres.

Embolic sociològic

2009-12-09T15:03:00.001-08:00

És el canvi social evolutiu i linial o és un cercle? En qualsevol dels casos, quins són els motius? La tecnologia i el recull d'energia o la competència i el conflicte?

Marshall, Nolan, Lenski, Marx, Durkheim, Chirot, Sorokin, Gurr, Sztompka, Hall, White, Rosa et al., Goody, Spencer, Morgan, Bellah...

I la ciutat? És un lloc fred, solitari, competitiu? S'està destruint tota noció de comunitat?

Simmel, Engels, Tönnies, Park, Wirth, Sennet, Young&Willmott, Savage&Warde, Fischer, Gans, Marcouse, Davis, Girouard, Redfield, Lewis...

Seré capaç demà, de 9.30 a 11.30 del matí, de relacionar els noms amb les teories i pensaments correspondents?

Continuarà...

Tirorí, tirorá... =)!

2009-12-06T13:28:00.000-08:00

M'he tornat una adicta a aquesta cançó.

M'encantaaaaaaaaaaa.

Simple felicitat.

And I couldn't get away from you

even if I wanted to

so I hang around

Till the leaves are brown

and the summer's gone

Everything is ok

2009-12-02T15:59:00.000-08:00

genious

Creant de nou!!!

2009-12-01T06:17:00.000-08:00

Hui he fet una cançó, després de tant de temps.

No és res de l'altre món, però per crear quelcom bonic s'han de produir, abans, unes quantes deixalles! (i més quan tenia les paraules i els acords rovellats de desús)

Today I made a song, after so much time.

It's nothing special, but before you can create something beautiful, you need to produce some rubbish first! (even more when my words and cords were so rusty from lack of use)

http://www.youtube.com/watch?v=7IVCqgvbA0Q

Creo que estoy llena de Chi por todas partes

2009-12-01T02:02:00.000-08:00

Mientras desayunábamos, Candela y yo hemos estado hablando de la comida que nos hacía hiperfelices cuando éramos nanas.

Y, como les pasa a muchos, me ha visitado el pensamiento fugaz de "Que fácil es ser feliz, de pequeña, con cualquier cosa."

Quizás por eso (casi) siempre llevo mi gorro verde de Peter Pan. No ya por eso de no querer crecer y de intentar eludir responsabilidades, sino por eso de que todo es nuevo y excitante, todo es mágico y maravilloso... el mundo está por descubrir.

La vida es una trepidante aventura.

Y yo, una sonrisa exploradora.

Crossing oneself out

2009-11-30T16:42:00.000-08:00

According to graphology,

if you do that when you sign, it might mean that you are not happy with yourself.

Then... was it true when I changed to my current signature?

Is it still true?

Am I carrying around the foolish pretention to be better... all the time?

Let us show our weaknesses,

otherwise people forget that behind all those smiles, there is still a person who, like any other, needs to rest some of her tears over a warm shoulder.

There is no sense in expecting people to know how you feel and what you need.

Communication.

Do you want them to be like this?

2009-11-29T09:29:00.000-08:00

Because that's how it is!

Public pressure on them!

Coooooooooome to the WAVE in Glasgow this Saturday!

"Guitarra trabajadora con olor a primavera"

2009-11-28T15:24:00.000-08:00

Últimament estic perdent la meua veu en català, deu ser el pensar massa en anglès. És per això que no diré res. De totes formes, no tinc paraules per fer homenatge a tan gran persona.

Víctor Jara rebrà, després de 36 anys de la seua mort, un funeral. Res paregut a la quasi clandestinitat en què Joan Turner el va haver d'enterrar en aquells dies on oceans inundaven rostres.

Podeu llegir ací un article a El País.

Com bé em va dir un bon amic, Jordi Montañez, l'altre dia:

"Totes les cançons de Víctor Jara tenen un punt de tristesa que fa estremir-se. Són com premonicions del trist final que l'esperava... com si a les seves cançons hagués deixat constància de la seva premonició final."

I amb paraules de Jara mateix:

"que el canto tiene sentido

cuando palpita en las venas

del que morirá cantando

las verdades verdaderas"

Manifiesto - Víctor Jara

Perquè a aquests humils mestres, mai se'ls podrà fer prou memòria.

Perdre el temps?

2009-11-27T02:58:00.000-08:00

Aquest matí he desdejunat amb Candela, Zac i Dan. Suc, café, tostades, un pa escocés raro, dolços i macedònia.

Al costat de la finestra de la cuina.

És increïble la importància de menjar amb gent, de compartir moments.

I bé, venia a escriure alguna cosa, més que res, i vaig a ser sincera, per a sentir-me bé amb mi mateixa després de perdre el temps canviant el format del blog mil vegades i blogejant per ai quan tinc un bon grapat de feina que solventar.

Però bé, jo seguisc amb les meues idees, més val donar-li al cos i al cap el que et demanen... que al cap i a la fi, una persona cansada i estressada no és ni la meitat d'eficient ni, més important, feliç!

I ale, ací va un altre post més digne de fotolog que de blog, per allò de no tindre massa qualitat literària.

Oh, els dimecres!

2009-11-25T15:00:00.000-08:00

Per a que vos feu una idea:

9.35 - 9.55 Eixir de casa amb la bici.

10.00 - 10.50 Tutorial de "Introduction to Community Education"

11.00 Classe: "Developing your professional identity in Community Education.

(Abans a les 12 anava a the Chaplaincy* al Fairtrade Café, que fan una sopa que te cagues, i que les ganàncies van destinades a diferents projectes cada dimecres)

Ara me quede en la biblioteca de la facultat d'educació, fent una mica de recerca i lectura per a l'assaig (post anterior). Dine de tàper o quelcom

ràpid al Forest Café.

14.30 - 16.30 People&Planet** planning meeting

17.00 - 19.00 Clowning/improvisation & games

19.00 - 21.00 Malabars

Però hui, després del planning meeting, només estàvem Nico (un amic italià) i jo. Aixina que hem estat una hora llarga xerrant de la vida. I després hem agafat un vinet i cap al Forest, on allà a les 7.30 he sigut el "dj" de The Grammophon Hour!

Cridar a la family per sentir-los la veu.

I un company de pis que segueix sense parlar-me.

I 11 llibres on fer recerca per a l'assaig esperant a l'estanteria.

I, tot i els moments d'estrés i de "mare meua no tinc temps per a tot", seguisc serenament feliç i agraïda d'aquesta més que meravellosa vida.

=)!

*The Chaplaincy: part d'un edifici de la uni que, com diu el lema, és per a totes les religions i cap. En termes pràctics, és un espai genial per a relaxar-se, fer-se un café/té de gratis, i gastar algunes de les habitacions per a reunions o altres coses.

**People&Planet society: grup de la universitat (present a moltes universitats de regne unit) on organitzem activitats, xerrades, tallers... principalment sobre medi ambient, però generalment sobre qualsevol cosa que no ens agrade (o el contrari!).

Foto (by Ruth Cape): dimarts de la setmana passada, protestant davant del Royal Bank of Scotland a les 8 a.m. (Hands against Tar Sands!)

The Grammophon Hour

2009-11-25T14:48:00.000-08:00

Every wednesday at the Forest Café.

19.00 - 20.00

Hui he fet anar un d'aquestes velles (i belles!) meravelles.

Canviar l'agulla, canviar el disc, fer girar la manivela i...

bualà!

Jazz sense electricitat. A menys de mig metre.

Màgia feta ciència.

Bona gent i "bon" vi.

Si no foren tan cars l'afegiria a la meua llista per als reis, al costat de la màquina de cosir.

Un altre assaig: Canviar l'individu o la societat?

2009-11-23T06:50:00.000-08:00

Which is more important: helping individuals to change their lives or changing society?

Què és més important, ajudar els individus a que canvien la seua vida, o canviar la societat?

Comentaris, pensaments, idees...?

(tot i que crec que ja ne tinc massa, d'idees, nous punts de vista són sempre benvinguts!

=|

2009-11-19T08:11:00.000-08:00

Photo: By Ruth Cape

Everybody thinks she is happy,

And they are right. She is happy.

But

in the midst of all that happiness

she also gets some tears in her cheeks,

just like any human being.

It is in those moments where she wished she could have a friend nearby to cry with. A friend to be hugged by, to be consoled even with a shared silence.

Nothing is constant, let alone a smile. You have to make it sprout again, that's the magic.

Today she has a shity day, though she certainly knows that she is happy.

But sometimes internal energy is not enough to charge one's battery

Tothom pensa que ella és feliç.

I tenen raó. Ella és feliç.

Però

entre tota eixa felicitat

a ella també li cauen algunes llàgrimes per les galtes

com qualsevol ser humà.

És en aquests moments quan ella desitja tindre un amic a la vora amb qui plorar. Un amic que l'abraçe, que la console encara que siga amb un silenci compartit.

No hi ha res constant, i encara menys un somriure. Se l'ha de fer rebrotar, eixa és la gràcia.

Ella hui té un dia de merda, tot i que sap de ben cert que és feliç.

Però de vegades l'energia interna no és suficient per recarregar la bateria.

Fundamental basic assumption

2009-11-16T16:23:00.000-08:00

NOBODY has the right to make himself happy by making unhappy somebody else.

That's wrong!

And I know, it sounds silly and simplistic.

But today I've realized that the purpose of my career is to make people happy. And that Community Education is one means to try to do so (as it could be, for example, clowning or theatre in general).

Now the big question is HOW.

"How is the rethoric translated into reality?

How are all the good intentions interpreted, prioritized and implemented?

All of which is complicated by competing needs, conflicting interests, institutional expectations & constraints and limited resources."

(Community Education notes)

We're always ready for the show

For we were born to make the people happy

Vladimir Rozovsky

Quina setmana!

2009-11-16T05:21:00.000-08:00

La que ha passat i la que hui ha començat.

Tot i que es podria gastar aquesta expressió per totes les setmanes de la meua vida a Edinburgh.

Sembla que, tot i que el temps deu rodar a una velocitat normal, el que passa a cada segon és intens i ampli.

Pareix ser que Edinburgh és la prova de la veracitat d'un típic tòpic: l'infinit dins un segon.

Començaria a fer un relat concís de les dues setmanes, però he de tornar a marxar, amb aquest vaivé inexcusable que em fa invisible als ulls d'aquells que no poden palpar el meu somriure constant.

Sí. Corto. Sigo viva. Corto. Abrazos para todo el mundo. Corto y cambio.

Pensar en català

2009-11-04T14:50:00.000-08:00

Fent el "reading" per a la classe de demà de "Introduction to Community Education".

Era un article amb el tema de la globalització.

Subratllant i fent algunes notes al marge.

Quan he acabat m'he donat compte que, tot i que algunes estaven en anglès (obvi, llegia en anglès), quan la nota al marge tenia un caire reivindicatiu, estava en català.

I guess it doesn't matter how good my Enlgish might be...

when it comes down to the issues that really bother me, if my mind has to set up on fire, it will do so in Catalan, in my southern soul's language.

Mainshill Solidarity Camp

2009-11-01T13:36:00.000-08:00

Admirable l'energia de la gent per sobreviure el fred i humetat. Vivint en tendes de campanya i dalt dels arbres. Resistint l'empeny d'aquells que, per pur lucre, volen seguir destrossant la verdor d'aquesta terra, sabent com de malalta està ja la pobra.

Mary i jo vam anar en trens fins Lanark, des d'Edinburgh, i des de Lanark una hora i mitja amunt i avall amb bicicleta fins al campament.

Bona gent i bon ambient.

Després d'una mica de guitarra i menjar un poc del que els havia sobrat del dinar, vam anar uns quants a replantar arbres allà on els van talar tots. Resistim amb vida, sembrant allà on talen.

Eva, Ale i Jose replantant un arbre. Tres catalans que estan per aquestes contrades. Viatjant d'un bosc de resistència a l'altre.

De nit música bona en viu.

Dormir seca a un cotxe.

Des de la matinada que no ha parat de ploure. No tenia jo massa ganes d'aprendre a escalar arbres amb cordes ni res... a més que, amb una sort collonuda, Huenumar (és un nom de la Patagonia) ens ha fet cabre a Mary, les nostres bicis i a mi al seu cotxe.

Conque ens hem ahorrat unes quasi dos hores de pedals sota la plutja totes carregades.

Única crítica: si organitzaven un cap de setmana d'activitats... crec que haurien d'haver tingut un programa més detallat i organitzat. Ha sigut un poc del pla bambar per ai, que no està gens malament! Però amb una miquiua més d'eficiència pot ser se li hagués pogut traure molt més de partit al cap de setmana.

Carretera i manta!

Una de les cases als arbres.

Espai comú a la dreta i cuina al fons.

Pregunta d'assaig

2009-10-30T17:28:00.000-07:00

Discuss whether young people are conforming or rebelling when they "binge" drink or take "recreational drugs".

O, en altres paraules: Discuteix si la gent jove es rebel·la o es conforma quan va de borratxera o pren droges.

És la pregunta que he escollit per a l'assaig de sociologia. Em preguntava si faríeu alguna aportació que encara no hage considerat!

Bon tema, eh?

Per on pares?

2009-10-30T09:41:00.000-07:00

Els meus dits no saben per on començar.

Transcriure a pols de teclat els camins, més bé sendes, per les que la meua vida viatja... és ben complicat.

Què té Edinburgh...? Us preguntareu.

Massa coses. Això és el que té.

Tantes que una ment inquieta com la meua no pot llevar-se del cap la sensació de que s'està perdent el temps si no es fan totes i cadascuna de les coses que apareixen fins i tot de davall les pedres.

Molta gent nova, molts pensaments nous, llocs nous, una nova llar a fer...

Estic sent molt general ara mateixa, però és només perquè si començara a contar alguna cosa en concret no acabaria mai, i necessite escriure l'assaig de sociologia, encara que siga "a huge piece of crap", per a disfrutar sense remordiments d'aquest cap de setmana al "Mainshill Solidarity Camp".

És un bosc al sud d'escòcia on volen construir una altra mina de carbó, acabant de destrosar per complet tot l'ecosistema i les comunitats que hi viuen. N'hi ha un grup de gent acampada per a impedir la tala d'arbres. Uns quants de People&Planet hi anem a fer una visita.

Veieu? Us preguntareu... què és això de P&P? I al explicar-ho apareixerien tres o quatre altres coses que explicar. Aixina que anirem per parts, poc a poc. Post a post.

De moment ho deixaré ací per hui, a vore si m'hi fique de veres amb l'assaig, i em dóna temps inclús d'anar a vore una obra de teatre.

Foto: in the meadows

A punt...

2009-10-09T05:30:00.000-07:00

Ja queda poc, amics!
Hui tindrem internet a casa, i des de l'escalfor de la llar, finalment, reprendre els escrits de les meues aventures (que no en son poques!), per a que pugau saber de mi tot i que pareix que les meues adreces electroniques hagen deixat d'existir.
Cheers!

Esboç

2009-09-08T03:58:00.000-07:00

Vaig començar a escriure açò l'altre dia, diumege. Falten les fotos per penjar, i coses per escriure... i jo me'n vaig ja que hem quedat per a vore el museu nacional d'Escòcia. Però millor açò que res, ja ho aniré arreglant.

Benvinguts a esboços de la meua nova aventura a Edinburgh.

Fa un fred que pela, vaig pel carrer amb dues xaquetes, pantalons llargs, botes i la palestina grossa que em vaig comprar a Sarajevo.

I pensar que fa uns dies no podia dormir de la calor!

Bé, aquests dos dies i mig ací estan sent una bona premonició dels 1460 dies que passaré ací (els ha calculat Ollie mentres desdejunàvem, a les 12, el típic breakfast de salxitxa, fesols, ou, tostada…)

Ollie? Tessa? Sion? Us preguntareu qui són totes aquestes persones amb noms britànics que aniran apareixent en aquestes línies.

Bé, els aniré presentant a mesura que vage fent un resumen del que he anat fent des que vaig arribar.

A la 1:30 llarga, hora anglesa, vaig arribar a l'aeroport d'Edinburgh (pronunciat ací: Édinbra). M'arrepleguen Georg i Candela, firmem uns papers de la inmobiliaria i agarrem l'autobús per anar al centre a donar-los. I sí, l'autobús era de dos plantes, quasi tots ho són!!

FOTOOO

Es veu que no ens donaran el pis fins dimecres com a pronte per unes qüestions de papeleo i tal… aixina que seguim en el nostre plan d'allotjament. Jo em quede a dormir a l'hostal que havia reservat per al divendres de nit, Candela segueix on estave, i al dia següent anem a casa de Sion.

El divendres de tarda vam passejar un poc Candela i jo, vam anar al parc "The meadows" i allí Tessa va vindre al nostre encontre.

Tessa és una xica d'Edinburgh, que també va estudiar en un Col·legi del Món Unit (al de Gales) i que l'any passat va estar de voluntària a Mostar.

Vam anar a sa casa i vam estar xerrant una bona estona. Ens va ensenyar la casa, preciosa! I són pare que cultiva flors i plantes en qualsevol recipient abandonat que troba pel carrer: vàters, unes botes que a Tessa se li van trencar, bidons…

Al dia següent, o siga, ahir, vam dur totes les nostres bosses a casa de Tessa, perquè ens havíem d'anar del lloc on estàvem però Sion no estava disponible perquè treballava.

FOTOOO (cansades de dur les maletes)

Després d'això, vam passejar pel centre, amb Tessa donant-nos tot d'informació de llocs interessants, cines, cafeteries, charity shops… jo vaig anar a comprar-me un mobil d'ací però hi havia alguna cosa que no funcionava i he de tornar hui a vore què passa.

Quasi perc el meu barret (per enèsima vegada). Però al final vam tornar senceres a casa de Tessa, on Sion vam arribar i vam estar xerrant una altra bona estona.

Sion és un xic que també va estar en el CMU de Gales fa ja uns quants anys. Estem Candela i jo al seu pis, que comparteix en altres dos: Olliver i un altre que ara se m'ha oblidat el nom perquè és un poc difícil. Gent molt remaja.

I bé, després de fer cus-cus per a sopar ahir (efectivament, sopar a les 7-7:30) vam anar d'invitades a un Ceilidh (pronunciat Keili) que feen a un centre social en agraïment a un projecte que estava funcionant.

I què és un Ceilidh? Pueeees! La típica dança tradicional en música escocesa, que té diferents balls (per sort els expliquen abans de començar) on balla tot el món.

Fotos/videos