La vida es una trepidante aventura. Y yo, una sonrisa exploradora.
I si aquest somriure es cau... és només per tornar-se a alçar, havent vist el terra de prop.

Friday, January 8, 2010

Xe, que guapa estàs!

O que templà, o que contenta que se'm veu.
Molts, per no dir tots, m'ho diuen.
És que sóc feliç, els hi dic. Edinburgh em va de meravella, una ciutat preciosa amb gent meravellosa i una carrera que, si bé aquest semestre no m'ha satisfet massa acadèmicament, té tots els números per posar-se "quite interesting" el semestre que ara comença.
I no dic cap mentida, Edinburgh m'està suposant una experiència increïble on estic aprenent molt. On les venes se m'unflen encara més per lluitar pel canvi social que molts només esperen com un tren de rodalies que es pot agafar en qualsevol moment i sense massa planificació prèvia.

Però el que no sap tota aquesta gent és que jo, ara mateix, donaria gràcies als sistemes informàtics si la meua matrícula estigués a les dades de la Universitat de València enlloc de la d'Edinburgh.

Miquel em deia ahir que tant de bo el hockey no fos una de les seues prioritats, perquè aixina podria anar-se'n sense massa problemes a seguir veient món. Jo em vaig posar a pensar en les meues prioritats, i en si aquestes em nugaven a quelcom concret.
Les meues prioritats són fer feliç a la gent i que el món menege el cul; i si bé em direu que aleshores estic caminant per la senda idònia, la veritat és que ara només tinc ganes de tornar; més ben dit: de quedar-me.

Que a mi se'm fa un somriure d'orella a orella quan pense en "The forest café", "People&Planet", malabars, i totes les altres coses en les que estic ficada.

Però si alguna cosa he d'admetre, és que a cada cosa interesant que descobrisc o que organitzem, un dels meus primers pensaments ve a ser: ui, açò estaria bé fer-ho al Casal Popular, o a Herbers a festes, o que a la uni montaren un grup aixina, o a l'Aplec, o anganxar uns quants amics i fer-ho pel carrer...
És com si m'estaguera preparant per tornar i fer mil coses per justificar la meua absència.

De vegades fa falta anar-se'n una bona temporada per saber que pot ser el millor caliu és aquell on tot va començar.

Pot ser és només el fred d'allà. Pot ser és per tindre la sensació de no haver estat amb els amics, ni la família ni amb mi mateixa tot el que em calia.

Pot ser és només una reflexió nascuda del sentir-se forània a tot arreu. Pot ser sentir-se de massa llocs a la vegada.

Pot ser són tantes coses, tantes opcions possibles i impossibles.

Però el que és cert, com deia al fotolog ahir, és que sóc feliç,

"Però no d'aquelles felicitats que depenen de les circumstàncies...
...d'aquelles que neixen de tu, com un brot salvatge de ganes de viure amb tranquil·litat, sense presses, saven que la vida és quelcom meravellós."

Aixina que no us preocupeu, que pare per on pare, seguiré sent un somriure constant sense vergonya ni por a les llàgrimes.

Saturday, December 19, 2009

Una altra gran caiguda




Sempre parle d'esperança, però internament em pareix saber que pot ser l'escepticisme és la gran recepta final.
Copenaghen. De nou.
Igual que al G8 del 2007, quan aquell video (http://www.youtube.com/watch?v=ROUSeH29s58) em va posar els pels de gallina; i organitzar i participar amb el cap ben alt a la manifestació de Castelló.
Res va canviar.
Pareix que res ha canviat ara en Copenaghen tampoc.

La gent no es dóna compte que el món no pot esperar. És ara o ara.
I sé que un discurs tan blanc i negre no ajudarà a canviar aquells qui no cuiden el planeta; però de vegades una només té ganes d'enfonsar-se al pou de les frustracions i dir:
-Per favor, que algú em salve a mi també.


"La ciudad de Copenhagen es, esta noche, una escena de crimen. Con hombres y mujeres culpables escapando hacia el aeropuerto. No hay objetivos para cortar emisiones de carbono, ni un acuerdo en un tratado legal y unitario. Parece que hay pocos políticos capaces de ver más allá de su propio interés y todavía menos que se preocupen por las millones de personas que se enfrentan a la amenaza del cambio climático."
Greenpeace.

Com vaig vore en una pancarta de Oxfam en la manifestació de Glasgow:
N'hi ha gent que no necessita informar-se sobre els efectes del canvi climàtic, els coneixen de primera mà.

Una de les coses que més vergonya fa és que, a sobres, els països rics intenten dir que els pobres són els que estan frenan les negociacions. Perfavor, som nosaltres els que hem creat tot aquest merder.


Però seguirem sent positius, altrament encara es perd molt més. Aquí us deixo un gran còmic informatiu (tot i que en anglès).

I recordar, de nou, que

Ens hem tornat a caure,
però ens seguriem alçant.


Saturday, December 12, 2009

Anecdotario - Saga 1


Ayer por la mañana yendo hacia la biblioteca.

Candela: Él estaba mucho into deportes (spanglish)
Neus: A ver, again? (spanglish)

Ayer por la noche:

Candela: Mi cuerpo reyecta los pirsings. (spanglish)
Neus: me han dado un caramelo los perros esos que abrazan.
Candela: son como patatas... pero en plátano!
Candela: tio, tu risa es como de... te voy a mataaaarr!!
Neus: Aún se me ven los ojos??!
Candela: hay que hacer el bien. --> Neus: te ha faltado una "o"! --> Candela: sí, bieno, no te jode?
Candela: Pananas: patatas fritas de plátano.
Candela: parece un estatamento (spanglish)



Foto: ingenuas... y nos pensábamos que el 6 de septiembre hacía frío...

Friday, December 11, 2009

Mi cabeza ya se fue de vacaciones

Y con eso lo digo prácticamente todo.
Llegamos antes de las 9.30 a la biblioteca, son casi las 12.30 y lo único que he hecho ha sido perderme en el borrador del ensayo que hice hace una semana, y que tengo que entregar este martes.

Pero he re.aprendido algo.
Caminando el laberinto me he dado cuenta de que apresuro la vida, le doy apuros para intentar alcanzar exquisitos estándares de eficiencia. Sé que la vida son tres días, pero a menudo olvidamos que eso implica 259200 segundos. Y eso son muchos segundos!
Como si fuera una carrera, intento llegar a la meta con un gran diploma de hiperactividad, como para decir: mira! Todo lo que hice! Cuanto, eh?

Y no es que mi vida esté caracterizada por estrés y angustia de no poder con todo, de hecho mi vida está alcanzando el útopico adjetivo de la perfección; pero yo creo que se debe a que soy feliz con poco, cada vez con menos.

Doneu-me solet i afecte,
una cançó i món perfecte
d'eixos ben plens de tarats
nassos rojos i forats negres.

Wednesday, December 9, 2009

Embolic sociològic

És el canvi social evolutiu i linial o és un cercle? En qualsevol dels casos, quins són els motius? La tecnologia i el recull d'energia o la competència i el conflicte?
Marshall, Nolan, Lenski, Marx, Durkheim, Chirot, Sorokin, Gurr, Sztompka, Hall, White, Rosa et al., Goody, Spencer, Morgan, Bellah...
I la ciutat? És un lloc fred, solitari, competitiu? S'està destruint tota noció de comunitat?
Simmel, Engels, Tönnies, Park, Wirth, Sennet, Young&Willmott, Savage&Warde, Fischer, Gans, Marcouse, Davis, Girouard, Redfield, Lewis...

Seré capaç demà, de 9.30 a 11.30 del matí, de relacionar els noms amb les teories i pensaments correspondents?

Continuarà...

Sunday, December 6, 2009

Tirorí, tirorá... =)!

M'he tornat una adicta a aquesta cançó.
M'encantaaaaaaaaaaa.
Simple felicitat.


>

And I couldn't get away from you
even if I wanted to
so I hang around
Till the leaves are brown
and the summer's gone

Tuesday, December 1, 2009

Creant de nou!!!

Hui he fet una cançó, després de tant de temps.
No és res de l'altre món, però per crear quelcom bonic s'han de produir, abans, unes quantes deixalles! (i més quan tenia les paraules i els acords rovellats de desús)

Today I made a song, after so much time.
It's nothing special, but before you can create something beautiful, you need to produce some rubbish first! (even more when my words and cords were so rusty from lack of use)



Creo que estoy llena de Chi por todas partes

Mientras desayunábamos, Candela y yo hemos estado hablando de la comida que nos hacía hiperfelices cuando éramos nanas.

Y, como les pasa a muchos, me ha visitado el pensamiento fugaz de "Que fácil es ser feliz, de pequeña, con cualquier cosa."

Quizás por eso (casi) siempre llevo mi gorro verde de Peter Pan. No ya por eso de no querer crecer y de intentar eludir responsabilidades, sino por eso de que todo es nuevo y excitante, todo es mágico y maravilloso... el mundo está por descubrir.
La vida es una trepidante aventura.
Y yo, una sonrisa exploradora.