Torne a saludar després de setmanes i setmanes sense escriure.
Evan diu que és bona senyal el no escriure, diu que vol dir que la meua vida real està plena d'aventures.
Tanmateix, jo trobe que aquestes aventures es fan molt més meravelloses compartint-les. I, doncs, mamprenc el bloc de nou, per seguir compartint visions, experiències i pensaments amb tots aquells que, per alguna raó o una altra, no puc fer-ho amb la companyia d'un cafenet o e-mails a sovint.
Aquesta entrada serà una mica caòtica, no tindrà cap fil concret, ni cap tema de criticisme. Depenent de la vostra definició d'entrada als blocs, pot ser considereu que açò és més bé una entrada d'un diari fet públic, més que d'un bloc com cal.
Es per això que advertisc que aquesta entrada no us serà de cap interés a no ser que el que vulgau saber, precisament, siga el que em passa pel cap i com em senc.
Bé doncs, feta l'advertència, em dispose a començar!
Ara mateixa estic a Barcelona, a casa de Teresa Sellés (i la Gonza, Neus Agost i Giulietta). Aquesta tarda arriba Evan (la meua parella, per qui no tinguera notícies recents) en bus des de Madrid, i demà matí agafem un autobús de unes 24h cap a Londres.
Molta gent s'ha sorprés al sentir que a Espanya tornava només 3 setmanes justetes, que tot l'estiu el passaré per Edinburgh i voltants. I la veritat és que jo tampoc no m'ho acabe de creure, tot i que ha sigut una decisió sobre la que hi he pensat molt.
Com sempre, en tinc i no en tinc ganes, d'anar-me'n. Cada dia que passa estic més segura que Edinburgh és la ciutat correcta, que estic a un dels millors llocs on hagués pogut anar a parar, que estic aprenent cantitats immesurables... Però tot això no pot evitar que, cada vegada que torne a casa, el meu cor solte un gemec: "ai..".
Sóc com un arbre d'arrels fàcils i ràpides. Allà on vaig em sé moure, trobar el que m'agrada, involucrar-me fins el cansament més extrem. Aixina que imagineu si tornara a casa per un període llarg, allà d'on sóc natural, a la terra amb les propietats físiques i químiques més adients per a la meua espècie d'arbre... m'arrelaria tan a fons que no seria capaç de moure'm mai més.
Aquesta és la sensació que tinc. I per això em perdonareu, estimats amics, que seguisca uns anys més voltant pel món, altrament pot ser ja mai ho podré fer.
Canviant de tema, a Barcelona vaig vindre dijous, i vaig vindre amb la intenció d'anar a unes jornades d'okupació europea. Vaig anar només al debat de dijous de tarde, sobre la negociació amb les institucions. Va ser molt molt molt interessant, i no comentaré massa perquè és un assumpte que es mereix una entrada pròpia. Tanmateix, no hi he seguit anant perquè em va agarrar un asma horrible per la nit, i faig la suposició que fou el local...
[Llàgrima] Sí, que jo sóc de les que s'emocionen molt, i de seguida. Llegint Público, he vist que José Saramago morí ahir. Per a qui no hage llegit molt d'ell i li pique la curiositat, ací teniu un blog que he trobat amb algunes entrevistes, extractes de novel·les o relats, i articles d'opinió: http://saramago.blogspot.com/
Aquests dies que he passat a Castelló han estat molt bons. No he pogut vore a tothom que m'hagués agradat, però tampoc em puc queixar; perquè no sé com ho faig, que sempre me les apanye per a vindre a les èpoques on la gent està estressada per exàmens i treballs.
Vaig tindre una conversa interessant amb Maria Marin sobre el facebook, mantindre el contacte, i les amistats del dia a dia. Per als que no ho sapiau, me n'he anat del facebook; aquesta ha sigut una decisió tant personal com de crítica.
Amb sort, també voldrà dir que em passaré pel blog (i pot ser fotolog) més a sovint.
Au cacau
ací ho deixe de moment!
No comments:
Post a Comment