La responsable irresponsable

Ho he tornat a fer, allargar el moment de la decisió per a que acabe sent massa tard i pensar: bue, ara ja faré tard a la classe, no val la pena...

Aquestes coses que vols però saps que no deuries fer. Aquest constant tira i afluixa entre el deure i el lleure. I deixaré, a sabentes, aquests dos termes sense definir.

Estic trobant, últimament, una alliberadora sensació en la irresponsabilitat i el donar-se compte de que amb ella, el món tampoc no s'acaba.

La vida pot ser un joc, i em ve al cap la macabra frase: "De totes formes, no n'eixiràs viu"

La importància de les coses és relativa, com quasi tot.

El problema és quan aquestes decisions irresponsables no es prenen amb tota conseqüència, és a dir, sense cap remordiment. Que no vaig a classe? Doncs no hi vaig! Però ahí s'ha de quedar la cosa, que no serveix no fer les coses per a acabar patint per no haver-les fet.

Ai, encara em fa falta madurar.

El que em passa és que tinc ganes de treballar. De guanyar-me la vida i sentir-me útil més enllà de l'activisme que els estudis i la vida personal em permet. De deixar-me de tant de readings, que ni tan sols faig tant a sovint com deuria, per contribuir pràcticament al món, passar a ser una mà d'obra no estandaritzada i disposta a seguir revolucionant pensaments i somriures.

Que sí, que tot i els núvols, diuen que fa sol.