O que templà, o que contenta que se'm veu.
Molts, per no dir tots, m'ho diuen.
És que sóc feliç, els hi dic. Edinburgh em va de meravella, una ciutat preciosa amb gent meravellosa i una carrera que, si bé aquest semestre no m'ha satisfet massa acadèmicament, té tots els números per posar-se "quite interesting" el semestre que ara comença.
I no dic cap mentida, Edinburgh m'està suposant una experiència increïble on estic aprenent molt. On les venes se m'unflen encara més per lluitar pel canvi social que molts només esperen com un tren de rodalies que es pot agafar en qualsevol moment i sense massa planificació prèvia.
Però el que no sap tota aquesta gent és que jo, ara mateix, donaria gràcies als sistemes informàtics si la meua matrícula estigués a les dades de la Universitat de València enlloc de la d'Edinburgh.
Miquel em deia ahir que tant de bo el hockey no fos una de les seues prioritats, perquè aixina podria anar-se'n sense massa problemes a seguir veient món. Jo em vaig posar a pensar en les meues prioritats, i en si aquestes em nugaven a quelcom concret.
Les meues prioritats són fer feliç a la gent i que el món menege el cul; i si bé em direu que aleshores estic caminant per la senda idònia, la veritat és que ara només tinc ganes de tornar; més ben dit: de quedar-me.
Que a mi se'm fa un somriure d'orella a orella quan pense en "The forest café", "People&Planet", malabars, i totes les altres coses en les que estic ficada.
Però si alguna cosa he d'admetre, és que a cada cosa interesant que descobrisc o que organitzem, un dels meus primers pensaments ve a ser: ui, açò estaria bé fer-ho al Casal Popular, o a Herbers a festes, o que a la uni montaren un grup aixina, o a l'Aplec, o anganxar uns quants amics i fer-ho pel carrer...
És com si m'estaguera preparant per tornar i fer mil coses per justificar la meua absència.
De vegades fa falta anar-se'n una bona temporada per saber que pot ser el millor caliu és aquell on tot va començar.
Pot ser és només el fred d'allà. Pot ser és per tindre la sensació de no haver estat amb els amics, ni la família ni amb mi mateixa tot el que em calia.
Pot ser és només una reflexió nascuda del sentir-se forània a tot arreu. Pot ser sentir-se de massa llocs a la vegada.
Pot ser són tantes coses, tantes opcions possibles i impossibles.
Però el que és cert, com deia al fotolog ahir, és que sóc feliç,
"Però no d'aquelles felicitats que depenen de les circumstàncies...
...d'aquelles que neixen de tu, com un brot salvatge de ganes de viure amb tranquil·litat, sense presses, saven que la vida és quelcom meravellós."
Aixina que no us preocupeu, que pare per on pare, seguiré sent un somriure constant sense vergonya ni por a les llàgrimes.
