I'm yours

I was thinking about which language to write this post in. Catalan or English? Sometimes I feel like a traitor, when such spontaneous expressions/thoughts like "fuck, I'm cold!" or "right, now I'll..." come up in English.

But, eventually, more than a language-identity crisis, the choice over language for the blog responds more to another question: who am I writing for? For I am obviously writing for people to read me, otherwise I would just keep it in my diary.

And then, over the hotel's radio channel, there was the answer: Jason Mraz's song I'm yours.

The beginning of the tune always puts me in a better mood. Nevertheless, today it managed to make me cry.

I am stuck in this Croatian hotel until Thursday.

Stuck because, even though the wheather is now as amazing as the food, I really want to get back to Edinburgh.

I cannot say that I feel lonely, I have e-mails, facebook and skype; plus, I meet quite often some women (from Liverpool, Sheffield, and nearby Edinburgh) who are a great fun.

But I need my people. I need somebody to give me a long and deep hug.

To find myself among the fabulous P&Pers, to have breakfast with Candela and tea with Georg, to feel the Forest Café through my five senses again and to look after the Old Hat Books in an always-full-of-surprises shift, to enjoy the Meadows grass, to see the city passing by my bike's wheels, to help out Food not Bombs beyond stupid e-mails from this hotel...

It is not too bad though. Because with the extra help of The Power of NOW, I am even happier with life as it comes. I would be insane to deny how nice it is in this hotel, with the beach nearby, the weather getting better and better, and the food being great (all of which makes it difficoult to get down to writing the essay due this friday...).

But, as I said, my heart is longing for its beloved ones. And I'm wondering how much longer will the soothing sound of the sea manage to calm it down.

Even though the waves remind you that time is passing just as they do, the infinity of the ocean makes Thursday look extremely far in the horizon.

So this is why the song gave me the answer. Why I was so happy to leave Mostar after visit present memories.

Edinburgh, I'm yours.

Una altra gran caiguda

Sempre parle d'esperança, però internament em pareix saber que pot ser l'escepticisme és la gran recepta final.
Copenaghen. De nou.
Igual que al G8 del 2007, quan aquell video (http://www.youtube.com/watch?v=ROUSeH29s58) em va posar els pels de gallina; i organitzar i participar amb el cap ben alt a la manifestació de Castelló.
Res va canviar.
Pareix que res ha canviat ara en Copenaghen tampoc.

La gent no es dóna compte que el món no pot esperar. És ara o ara.
I sé que un discurs tan blanc i negre no ajudarà a canviar aquells qui no cuiden el planeta; però de vegades una només té ganes d'enfonsar-se al pou de les frustracions i dir:
-Per favor, que algú em salve a mi també.

"La ciudad de Copenhagen es, esta noche, una escena de crimen. Con hombres y mujeres culpables escapando hacia el aeropuerto. No hay objetivos para cortar emisiones de carbono, ni un acuerdo en un tratado legal y unitario. Parece que hay pocos políticos capaces de ver más allá de su propio interés y todavía menos que se preocupen por las millones de personas que se enfrentan a la amenaza del cambio climático."

Greenpeace.

Com vaig vore en una pancarta de Oxfam en la manifestació de Glasgow:

N'hi ha gent que no necessita informar-se sobre els efectes del canvi climàtic, els coneixen de primera mà.

Una de les coses que més vergonya fa és que, a sobres, els països rics intenten dir que els pobres són els que estan frenan les negociacions. Perfavor, som nosaltres els que hem creat tot aquest merder.

Però seguirem sent positius, altrament encara es perd molt més. Aquí us deixo un gran còmic informatiu (tot i que en anglès).

I recordar, de nou, que

Ens hem tornat a caure,
però ens seguriem alçant.

Do you want them to be like this?

Because that's how it is!

Public pressure on them!

Coooooooooome to the WAVE in Glasgow this Saturday!

Oh, els dimecres!

Per a que vos feu una idea:

9.35 - 9.55 Eixir de casa amb la bici.

10.00 - 10.50 Tutorial de "Introduction to Community Education"

11.00 Classe: "Developing your professional identity in Community Education.

(Abans a les 12 anava a the Chaplaincy* al Fairtrade Café, que fan una sopa que te cagues, i que les ganàncies van destinades a diferents projectes cada dimecres)

Ara me quede en la biblioteca de la facultat d'educació, fent una mica de recerca i lectura per a l'assaig (post anterior). Dine de tàper o quelcom

ràpid al Forest Café.

14.30 - 16.30 People&Planet** planning meeting

17.00 - 19.00 Clowning/improvisation & games

19.00 - 21.00 Malabars

Però hui, després del planning meeting, només estàvem Nico (un amic italià) i jo. Aixina que hem estat una hora llarga xerrant de la vida. I després hem agafat un vinet i cap al Forest, on allà a les 7.30 he sigut el "dj" de The Grammophon Hour!

Cridar a la family per sentir-los la veu.

I un company de pis que segueix sense parlar-me.

I 11 llibres on fer recerca per a l'assaig esperant a l'estanteria.

I, tot i els moments d'estrés i de "mare meua no tinc temps per a tot", seguisc serenament feliç i agraïda d'aquesta més que meravellosa vida.

=)!

*The Chaplaincy: part d'un edifici de la uni que, com diu el lema, és per a totes les religions i cap. En termes pràctics, és un espai genial per a relaxar-se, fer-se un café/té de gratis, i gastar algunes de les habitacions per a reunions o altres coses.

**People&Planet society: grup de la universitat (present a moltes universitats de regne unit) on organitzem activitats, xerrades, tallers... principalment sobre medi ambient, però generalment sobre qualsevol cosa que no ens agrade (o el contrari!).

Foto (by Ruth Cape): dimarts de la setmana passada, protestant davant del Royal Bank of Scotland a les 8 a.m. (Hands against Tar Sands!)

Mainshill Solidarity Camp

Admirable l'energia de la gent per sobreviure el fred i humetat. Vivint en tendes de campanya i dalt dels arbres. Resistint l'empeny d'aquells que, per pur lucre, volen seguir destrossant la verdor d'aquesta terra, sabent com de malalta està ja la pobra.

Mary i jo vam anar en trens fins Lanark, des d'Edinburgh, i des de Lanark una hora i mitja amunt i avall amb bicicleta fins al campament.

Bona gent i bon ambient.

Després d'una mica de guitarra i menjar un poc del que els havia sobrat del dinar, vam anar uns quants a replantar arbres allà on els van talar tots. Resistim amb vida, sembrant allà on talen.

Eva, Ale i Jose replantant un arbre. Tres catalans que estan per aquestes contrades. Viatjant d'un bosc de resistència a l'altre.

De nit música bona en viu.

Dormir seca a un cotxe.

Des de la matinada que no ha parat de ploure. No tenia jo massa ganes d'aprendre a escalar arbres amb cordes ni res... a més que, amb una sort collonuda, Huenumar (és un nom de la Patagonia) ens ha fet cabre a Mary, les nostres bicis i a mi al seu cotxe.

Conque ens hem ahorrat unes quasi dos hores de pedals sota la plutja totes carregades.

Única crítica: si organitzaven un cap de setmana d'activitats... crec que haurien d'haver tingut un programa més detallat i organitzat. Ha sigut un poc del pla bambar per ai, que no està gens malament! Però amb una miquiua més d'eficiència pot ser se li hagués pogut traure molt més de partit al cap de setmana.

Carretera i manta!

Una de les cases als arbres.

Espai comú a la dreta i cuina al fons.