Em va dir un pardalet anit.Recordant-me, per això, que no calen veritats absolutes. La claredat no és el premi de cap cursa, més que res perquè atavalar-se acostuma a portar més confusió que altra cosa.
Tenim tots massa pressa. Perdoneu, que no hi ha que generalitzar: tinc massa pressa. Per a tot. I, com em va dir aquell home indi tan savi, que es va seure vora meu a un viatge d'autobús: "encara et queden 60 anys!"
Citaré algú més, Sion, un company: "no t'estresses avuí per quelcom que pots fer demà".
A més, és en la incertesa que hi naveguem; i són els dubtes, tant com les claredats, que menegen la brisa i fan moure les veles.
Les bruíxoles i els mapes et serveixen de guia, però només si saps on anar. Tot i que l'últim no sempre és necessari. Quan millor que a la joventut per gaudir de la innecessària arribada a cap lloc en concret? Que no serveix de res arribar a Itaca sinò aprenem i creixem amb el camí.
A la fi, l'única cosa que em cal saber de ben cert és que, com qualsevol altra persona, sóc meravellosa.
I hui vaig a recordar-li al món que sóc ben bonica.
Photo: Tessa i jo amb carlotes orgàniques. By: Veronica Lopes Da Silva
