L'home semàfor. Conte 1.

Dius adéu i el cor s'enfonsa.

Un sentiment familiar.

Dius adéu quan voldries dir quelcom oposat.

I és que així hem crescut, rere les pors de dir el que realment pensem (si és que mai sabem el que realment pensem) i sense admetre que, com diu "La Fuga":

"voy buscando en la basura, unos labios que me digan, esta noche quédate"

Així que, tornant a casa, amb el vent resecant el que haguessin pogut ser llàgrimes, m'he adonat quin seria el primer conte sobre l'home semàfor.

L'home semàfor esperava.

No és extrany? No és tant obvi que és ell qui fa esperar a la gent?

Bé, doncs resulta que l'home semàfor sí que esperava.

Les tres llums engegades al mateix temps, una explosió de colors i energia.

No és que ell li volgués dir a la gent què fer. "Para, dubta, segueix" "Roig, groc, verd"

No.

Tanmateix tenia tantes ganes d'enlluernar les vides de la gent, que a sovint ningú no s'hi podia asseure al davant. Massa llum, massa energia.

L'home semàfor esperava i s'entristia, pensava que ningú no el volia. Tossut com ell mateix en donar-li llums a aquells qui estaven en la foscor, s'oblidava d'apagar-se ell mateix, de vegada en quan, per a que altres el plenaren de llum i energia.

Poc després començà un cercle infinit. On ell mai tingué l'energia necessària per donar-li a la gent tot el que li feia falta, i la gent sempre tingué por d'agafar temps a la vida d'una persona tan important.

Ell esperà i esperà a que l'altra persona menejara la seua peça.

No és només que no hi havia una altra persona; és que les peces del joc s'havien anat perdent pel desús que neix del voler jugar un joc perfecte.