Pensaments blancs

M'he emocionat.

I la mar ha aconseguit trencar les barreres físiques i ficar-se dins els meus ulls sense que me n'adonara.

M'he emocionat perquè, asseguda davant la mar, amb el so de l'espuma besant les roques, m'he sentit plena de gent.

Voldria compartir una abraçada i una conversa amb tota la gent que m'estime i que està repartida arreu del món. I no m'entristeix el no poder fer-ho. Seria una bogeria posar-se trista per quelcom que, de fet, sí que pots fer.

Ni un veloç repàs mental de totes aquelles persones que m'agradaria tenir a la vora és suficient per abastir ni una decena part d'aquestes.

I això em recomforta.

Sent la màgia vibrar allà on el cel i la mar fan l'amor per donar vida a aquell qui dibuixa esperances millor que ningú: l'horitzó.

Mire enllà, i a través de dolces llàgrimes, veig somriure tots aquells qui m'estime.

De sobte, estar sola no significa res si sé que ma mare li somriu a la vida, que ma germana segueix lluitant amb valentia, que Lidon fa molt feliç a mon pare, que la gent a Mostar aprofita els últims dies, que Evan es menja el món com si fos un gelat, que Yuval està content a l'exèrcit, que Ruth Mari Emma Veronica Candela Georg Nico ForestVolunteers i tota la resta segueixen escampant màgia pel món amb la seua simple presència, que els amics de Castelló estan contents, que Lale està pagada de la meua bufanda, que Alberto segueix amb el cul tan inquiet com sempre, que el iaio Vitorino, si pot somriure, segur que ho està fent, que la meua germana major... és feliç - de ser i de no ser - d'haver permés que una persona tan meravellosa com jo puga existir a la faç de la terra.

Seria una bona metàfora per a explicar perquè el meu cor és tan gran i treballa at an unsustainable efficiency rate.

This is the power of NOW.

The joy of existing. The love for other people's lives. The peace of knowing that dying know would not make me regret a single thing.

Un somriure, i cap a l'hotel a skypear.